Plataforma
Dret a Escollir
llibertat d'ensenyament
CAT   CAST
dimarts, 21 de novembre de 2017
I això de l'educació?
Notícies

E-Mail destinatari
Nom remitent

Uf! He tornat a passar-me una setmana, com faig habitualment a totes les eleccions al Parlament, estudiant la part dels programes electorals que els partits polítics amb possibilitats d'obtenir escons dediquen a l'educació. I, com sempre, el resultat ha estat decebedor, gairebé m'atreviria a dir que desolador. Catalunya té competències plenes en aquesta matèria i, per tant, és un dels pocs àmbits en què, realment, allò que es pretén fer no té més excuses que la voluntat de fer-ho. D'altra banda, no cal invocar els aclaparadors resultats comparatius del nostre sistema per saber, amb tot detall, que tenim un problema greu, molt greu. Amb regularitat intermitent, cada vegada que es dóna a conèixer un estudi, una enquesta o una anàlisi, realitzat des d'aquí o fiscalitzat des d'instàncies externes, s'alcen veus d'alarma que ocupen, per uns dies, fins i tot les portades dels diaris. Res de tot això, però, fa que els partits polítics consideren que l'educació hagi d'ocupar el centre del debat polític. N'hi hauria prou donar un cop d'ull als programes per reconèixer l'excentricitat que l'educació ocupa en tots els programes.

De què més parlen quan parlen d'educació? El PP parla de l'educació en l'apartat dedicat a la qualitat de vida, on també s'ocupa de la delinqüència o del suport al voluntariat. Ciutadans proposa un batibull de qüestions que pretén retornar al ministeri el control sobre les competències educatives, impugnar el sistema d'immersió lingüística, fomentar la gratuïtat dels museus o adoptar mesures sobre el cànon digital i l'esport. CiU planteja les seves posicions en educació en el bloc de cohesió, al costat del benestar social, la família, els afers religiosos i les garanties del consumidor. ERC aborda els temes educatius en el bloc dedicat a El debat de les esquerres: polítiques socials, entre el benestar social, la salut i les polítiques d'immigració. El PSC deixa educació per al quart dels seus cinc blocs, el dedicat a "la millor inversió". ICV dilueix l'especificitat educativa en el conglomerat dels drets socials. I, d'altra banda, Reagrupament elabora un exercici de política ficció consistent a imaginar què seria de l'educació a Catalunya en el cas de gaudir de la independència, mentre que Solidaritat Catalana no especifica ni al decàleg ni en els objectius la seva posició en cap tema vinculat amb l'educació.

Em considero una persona compulsivament optimista, gairebé malaltissament optimista, però, en vista de l'oferta programàtica dels partits polítics en l'àmbit educatiu, no puc albergar ni la més remota esperança. Per als pròxims quatre anys, i fa mal dir-ho, seguirem en el desert. Tots els índexs internacionals, des de l'educació primària fins a la universitat, situen l'educació del país en els pitjors llocs de l'escalafó. I en gairebé tots els índexs: en inversió, en fracàs escolar, en qualitat educativa, en formació docent, en racionalitat dels horaris, en mètodes d'ensenyament, en implicació familiar, en formació d'adults, en integració de les noves tecnologies, en aprenentatge de llengües estrangeres. En vista del que se'ns ofereix, falta, d'una banda, un molt clar posicionament teòric i estratègic que atorgui a l'educació la centralitat que hauria de tenir en una societat que es pretén del coneixement. I, d'altra banda, manca l'oferta de mesures concretes que permetin, almenys en alguns dels àmbits, orientacions pragmàtiques i realistes per abordar la sortida de l'estancament. I, tanmateix, en tots dos fronts, cap programa resisteix la més superficial prova del cotó.

"Aquí s'aprèn molt poc, falta personal docent i nosaltres, els nois de l'Institut Benjamenta, mai arribarem a res, és a dir, que el dia de demà serem tots gent molt modesta i subordinada". Així començava Jakob von Gunten el demolidor relat que va escriure Robert Walser a principis de segle XX, abans d'acabar els seus dies al manicomi de Herisau, a Suïssa. Aquesta espècie de Buscón modern il·llustra de forma cruel com l'educació, que des de la Il·lustració s'ha pensat com una eina emancipatòria i alliberadora, pot ser, arribat el cas, un depravat instrument de consolidació de les desigualtats i la millor garantia per anar enviant generacions senceres al pou sense sortida de la ineptitud, la ineficàcia i el servilisme.

Aquests dies, curiosament, acaba de publicar un llibre, amb títol ben eloqüent, de la sempre digne d'atenció Martha C. Nussbaum: Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita de les humanitats (Katz). Les seves primeres paraules són tremendes: "Estem enmig d'una crisi de proporcions gegantines i d'enorme gravetat a nivell mundial. No, no em refereixo a la crisi econòmica global -puntualitza- , em refereixo a una crisi que passa pràcticament desapercebuda, com un càncer. Em refereixo a una crisi que, amb el temps, pot arribar a ser molt més perjudicial per al futur de la democràcia: la crisi mundial en matèria d'educació ". L'anàlisi de Nussbaum és de gran calat i es concentra en l'abandó, fins i tot als EUA, de l'educació basada en l'ensenyament de les arts i de les humanitats, en benefici d'una formació més tècnica, instrumental i operativa, però que prescindeix de la formació integral dels estudiants com a ciutadans capaços de viure en una societat democràtica i, per tant, complexa, diversa, impredictible i multi ètnica. Aquí, mentrestant, continua sonant la xaranga.

Xavier Antich | 2010.11.15

La Vanguardia


Si lo desea puede ejercitar sus derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición dirigiéndose a la siguiente dirección CALLE Balmes 92, 08008 Barcelona, tel. 934673231 o bien enviando un mail a la dirección de correo electrónico: info@dretaescollir.org
Dret a Escollir es una inicitaiva de Ample.